IV Marxa de la Selva del Camp

31/03/2007

4a. Marxa La Selva del Camp – Muntanyes de Prades

El Pont del Goi

Les Muntanyes de Prades eren una assignatura pendent. Moltes vegades havia pensat que hi havia d’anar. Aquesta segona prova del Campionat de Marxes de Resistència ha estat una bona manera de veure-les. De viure-les. I de patir-les.

- 66,5 quilòmetres; - 4.750 m. de desnivell acumulat. Costen poc de dir. Costen més de fer.

A mi em van costar tretze hores i mitja, a d’altres menys i a d’altres més.

 Eren les set del matí i... plovia.

M’ho va dir un de l’organització: “Per fer ploure no hem de fer ni pregàries ni invocar bruixes, ni fer danses de la pluja; només ens cal organitzar una marxa: llavors, segur que plou!”

 Què hi tenim els homes, (i les dones) al senderi perquè ens decidim a fer aquestes coses?

Com pot ser que quatre-centes persones, (400), decideixin iniciar una tonteria com ara 66’5 Km. sota la pluja? “Són bojos els romans”, que diria l’Obèlix.

 Però no tot és bogeria.

La pluja és fantàstica: amb ella  la marxa es converteix en un festival d’olors, de perfums: de la terra molla, de la fusta molla, de les pedres molles, de l’espígol florit i moll, de la boira...molla.

I així, olorant, olorant, ens endinsem en un món ple de sorpreses: L’Albiol, Mont-ral, Farena, Capafonts, Prades són noms màgics, plens de llegendes, d’herois. Mentre pujo i baixo muntanyes no puc deixar de pensar en el “Carrasclet” personatge increïble que va lluitar per aquestes terres contra Felip V, o en el “Cercós”, el carlí...

 Jo també sóc un bandoler, un fugitiu que corre, que s’escapa... de què? Ves a saber! Però les baixades són fantàstiques. Esquivo rocs, fang, branques, boixos, caminadors, pals, baixo, baixo, baixo... fins que de cop m’adono que al camí ja no hi ha senyals. M’he perdut. Refaig el camí, remugant i aguantant les burles i els riures sorneguers dels altres caminadors, més assenyats ells!

Baixada vol dir pujada, no hi ha escapatòria. “Els “Cogullons”, “La Mussara”, el “Tossal de la Baltasana” són noms que fan que els caminadors canviïn de cara, tothom es posa seriós, tothom en parla amb respecte. I no n’hi ha per menys. El fang, el xip-xap que han deixat cent, dos-cents, tres-cents marxaires converteix el camí de pujada en un impossible. Només agafant-nos amb els pals, amb les branques, amb les dents aconseguim tirar amunt!

Quant Dant i la tradició ens deien que a l’infern s’hi “baixa” ens enganyaven. L’infern és una pujada, concretament l’infern és a la pujada de la Mussara, després de 45 km de Marxa, fins aconseguir passar primer per sota i després per sobre el Pont del Goi, a dalt de tot. Això és l’infern! Procureu no acostar-vos-hi!

 Quan et quedes sense forces, quan el cap ja no és capaç de raonar, t’adones que ets molt poqueta cosa. Ets un nyicris. Aleshores només et queda una solució: no parar, no parar, no pensar, no pensar i no parar. El cos camina. Tu no. El teu cos camina per tu. El teu cervell està quiet, quiet. El cos camina. Puja, baixa, respira, transpira, batega, fins i tot crida! De tant en tant. Tu no. Tu  no camines, ni respires ni bategues ni crides. El teu cos ho fa per tu. Tu entres en una mena de somnolència i deixes que el teu cos treballi per inèrcia...

 Els llums de La Selva del Camp són la teva salvació. No hi fa res que torni a ploure. No hi fa res que ja s’hagi fet gairebé de nit. No hi fa res que ja res et faci mal perquè TOT et fa mal. Has arribat i ets lliure!

La Selva del Camp, 31 de març del 2007