XX MARXA DE RESISTÈNCIA ROMÀNICA

13/05/2007

Era un any imprecís de l’època coneguda com a medieval, poc abans de la festa de Sant Isidre, cap el tard, quan sortia de Nabares, llogarret proper a Manresa, que amb el temps seria conegut com a Navàs,  Tristany Caminaire, joglar de poques cançons però de moltes passes i camins.

Amb ell caminaven una munió d’homes i dones en compliment d’una mena de promesa o en recerca d’alguna mena de benefici religiós no massa precís. L’objectiu era seguir una ruta que enllaçava una gran quantitat d’esglésies de la comarca i que s’havia de completar en menys de vint hores. Hi havia gent de totes les contrades, d’Olesa, Tortosa, Barcelona, Reus, Prats... Si els haguéssiu preguntat perquè eren allà, caminant, segurament no haurien sabut què contestar-vos, només sabien que “ho volien fer” i que “podien fer-ho” i això, per ells, ja era un motiu suficient.

Caminava, Tristany, intentant seguir el pas dels altres pelegrins amb la por de no quedar-se massa endarrerit, tot i que feia una bona calor i li preocupava no defallir com ja li havia succeït altres vegades. És per aquest motiu que bevia sovint aigua de la seva carbassa.

El ritme era tant viu que, quan el sol es colgava a dormir, amagant-se darrera  dels camps de blat, encara verds però amb bona espiga gràcies a les pluges de les últimes setmanes, l’horitzó ja perfilava la  silueta majestuosa del castell de Cardona. Si hagués estat un dia normal, Tristany hauria encaminat les seves passes fins a la fortalesa, per tal de buscar-hi l’aixopluc a canvi d’una història recollida a la vora del camí, convenientment amanida amb una mica d’imaginació. Però aquell dia no, aquell dia, després de passar la riera de Valldeperes es va enfilar fins a l’església de Santa Fe, on li van donar una mica de sopar fred per tal de començar la nit amb prou esma per mantenir el ritme de la caminada. Enrere havien quedat Castelladral i Sant Cugat, enrere havien quedat els camps de verd  de blat i de vermell de roselles, enrere havia quedat el matí d’aquell dissabte, amb la imatge del cos inert del Pere, al cementiri,  amb el seu bigoti de guerrer víking, com si es pogués aixecar en qualsevol moment per fer-lo jugar, tal com feia quan era petit i el Pere anava a ca seva per festejar-li la germana. No entenia gaire bé què significava aquella imatge del Pere, sense força, sense vida, quin sentit tenia?

Va passar la riera de Navel pel costat de Sant Vicenç i va enfilar pel camí de Serrateix. La pujada era feixuga, llarga, monòtona, però amb la fresca del capvespre es feia de bon portar. La gent s’havia anat estirant i ja només es veien algunes llumetes al davant i al darrera que pujaven compassades com ell mateix. Anaven passant les hores i amb elles el camí anava desfilant sota els peus de Tristany el Caminaire, amb les seves pedres, la seva pols, els seus entrebancs el seu cansament de milers i milers de trepitjades que, amb els anys, malmeten l’herba i marquen un traçat ben precís. Un camí que passava a prop de Sant Esteve de Pujol de Planés, de Sant Martí de Balaguer i arribava, finalment, a Sant Joan de Montdarn, punt important perquè suposava haver superat ja una tercera part de la ruta i perquè era lloc d’avituallament pels pelegrins. Alguns aturaven aquí el seu caminar, els que havien vist les forces flaquejar per qualsevol problema físic o espiritual. El brou i les paraules amables de la gent feien de suport immillorable per a continuar endavant.

La nit era fosca i negra. Feia estona que Tristany esperava que la lluna fes acte de presència però, malauradament havia calculat malament els dies. La lluna encara trigaria a sortir i quan ho va fer, (gairebé eren les cinc del matí), només era un petit tall de carbassa, massa prim per a poder alimentar les ànsies de claror dels caminadors. La nit era negra i fosca, el camí s’amagava darrere les ombres del bosc, darrere les roques despullades dels racons oblidats dels homes; calia estar atent per no perdre’n el rastre, els senyals. Fer-ho era feixuc, calia desfer passes caminades en va, calia interpretar el dibuix de les ratlles blanques i vermelles pintades cap a la dreta o cap a l’esquerra segons toqués girar cap a un o altre cantó. La nit era fosca i negre i el pensament es feia espès com el fang, com una bassa plena de records que es mouen lentament, oliosos.

És per això que, enmig de la nit negra i fosca, trobar-se de sobte, quan no t’ho esperes, amb vells amics, pot ser la cosa més gratificant, més meravellosa que et pot succeir.

Va esdevenir a Sant Miquel de Fenogedell, van aparèixer en Quico Soler de Casserres i la seva companya, l’Amor, com si fossin dos àngels, alegres, divertits, se li van abraçar i, amb l’abraçada, Tristany va sentir com la seva ànima s’enlairava, els peus se li feien voladissos, el cor se li eixamplava.  D’aquesta manera va poder passar Sant Marçal, Sant Joan Degollat, Sant Martí de Puig-reig i creuar el pont sobre el Llobregat. Tristany sabia que quan tornés a fer-ho, quan passés una altra vegada per sobre del riu, el camí s’hauria acabat.

A Cal Pallot, es va permetre de fer broma amb les vilatanes, va deixar sortir la seva agudesa més afilada i les va fer enrajolar mentre es cruspia les olives i els menjars que havien preparat. De seguida va tocar descalçar-se per passar la riera de Merlès i Tristany va deixar que aquelles aigües seves, tant de casa, li amorosissin els peus cansats i plens de pols. Va enfilar amb pas ferm i segur la remuntada fins a Sant Pau de Pinós. Ara caminava per terreny conegut, segur, i no deixava que el cansament, (que se li anava agafant a les  cames) li fes perdre l’ànim. Passava la carretera de Prats i baixava fins a Sant Amanç, gairebé en terme d’Oristà quan el dia despuntava. La lluna s’havia aixecat feia poca estona sobre els llums esgrogueïts de Prats de Lluçanès. De mica en mica, el dia es treia les lleganyes dels ulls i Tristany baixava, feixuc però content, per Sant Jordi de Lloberes i  Sant Miquel de Tarradellas fins arribar a Santa Maria de Cornet, on feia la parada de rigor per tal de recuperar una mica de les forces perdudes pel camí d’aquella llarga nit. D’aquesta manera va poder  córrer encara una mica més fins arribar una altre vegada al Llobregat i pujar fins a la plaça de Nabares, llogarret proper a Manresa, que amb el temps seria conegut com a Navàs.

Quan passava, la gent se’l mirava indiferent, potser pensaven, (potser, però no és pas fàcil), que feia cara de cansat o, potser, se’l miraven durant un instant, procurant de no demostrar un interès excessiu. Potser alguna veïna, tot escombrant, veia els seus peus empolsinats i li deia: “Apa xicot, ja s’ha acabat la caminada!”

I Tristany somreia, una mica més feliç, una mica menys trist.

Moltes centúries després d’aquests fets, un diumenge al matí, poc abans de la festa de Sant Isidre, Joan, conegut per alguns com l’Alpenser, havia fet també La Marxa Romànica de Resistència i, mentre tornava cap a casa recordava amb alegria l’abraçada del Quico, recordava amb tristesa els ulls closos del Pere de la Cirera i recordava les paraules que un dia, (corria l’any noranta-quatre) Quico Soler havia deixat escrites:

“... només les petjades a la cendra

quedaran com a testimoni del meu pas”

Alpens, 16 de maig de 2007.

Joan Iborra Plans