Riudoms - La Mola - Riudoms

01/05/2007

RIUDOMS - LA MOLA - RIUDOMS

He tornat al Baix Camp. Aquest mes és el tercer cop que hi vaig i, com les altres vegades, avui també plou, ja gairebé ha deixat de ser notícia. I això que, com diu el Josep de Valls, aquesta és una terra de secà! És com un malefici. O com una benedicció, ves a saber.

Però avui el meu estat d’ànim és molt diferent de les altres. Potser és perquè “només” són 53 quilòmetres i “només” són dos mil metres de desnivell, però tinc la convicció que aquesta vegada “és assequible”.

Des de la desfeta de Torelló m’he passat moltes estones rumiant, pensant en tot això que faig. He pujat a les golfes de casa i n’he baixat els llibres vells que parlen del córrer i de l’alimentació en l’esport i dels entrenaments i... he pujat a les golfes de la memòria i m’he tornat a preguntar com havia fet ja fa força anys, “Perquè ho faig tot això?”

Rellegeixo a Sebastià Serrano quan diu “El corredor no sap com és que corre, ni sap el perquè. Només sap que ho ha de fer i que en fer-ho s’expressa a si mateix tal com ell pot.” No sé si és ben bé així. Jo dic: “Camino, (i corro) perquè ara puc fer-ho, potser demà no podré.

Per tant, surto de Riudoms, (m’agraden els noms de poble amb el prefix “riu”: Riudoms, Riudecanyes, Riudarenyes, Riudecols, Riudellots, Riudovelles, Riumors, Riunoguers, Riupeirós, Riuràs, Riurau, Riutort...) amb alegria, perquè “ara puc fer-ho”.

Tant li fa que plogui o que faci sol! M’enamoro dels ametllers, de les oliveres, de les basses dels horts, de les parets de pedra seca, de la gent que, com jo, camina i corre només pel gust de fer-ho, “alliberant espurnes de bellesa” (Serrano). Amb la càmera voldria reproduir-ho en imatges i em surt una fotografia amb els colors tot moguts, però en aquell moment penso que és prou vàlida.

Passem Montbrió del Camp i m’enamoro del campanar de l’església de les Monges, talment com el minaret d’una mesquita. No hi fa res que després m’assabenti que és d’estil neoclàssic, del segle XIX!

Passem el pantà de Riudecanyes i em trobo l’Olga i el Joan, els hi faig una fotografia caminant sota la pluja. I més endavant el Josep de Valls i el Pere de Reus i també els vull retratar. Cada vegada em sento més fort, més àgil. Comença la pujada i passem Duesaigues,  i em sembla un poble fantàstic amb els seus aqüeductes, majestuosos. Pugem al castell d’Escornalbou envoltat de boires i no em puc treure del cap la novel·la increïble de Josep Albanell, “Ventada de morts” que vaig llegir ja fa molts i molts anys però que encara recordo amb devoció. L’acció transcorre en un poble imaginari anomenat “Escornaldiable” i, mentre corro tot lliscant per les pedres de la baixada, tinc la convicció que es va inspirar en aquest lloc per a la seva novel·la.

Passem el poble de l’Argentera i parlo amb els companys que he aconseguit. No en sé els noms però els conec d’altres dies i, caminant amb ells “sé” que sóc molt més endavant del que normalment em correspondria, sé que aquesta gent “tira” més del què jo normalment faig. Adonar-me’n em fa feliç i alhora m’espanta: potser m’ho agafo massa a la valenta i aviat “punxaré”. Però m’és igual. Parlo amb ells, els hi demano com és el camí, si és forta la pujada, em “comunico” amb ells. Tinc la sensació que fins ara, a les caminades he tingut una actitud molt tancada en mi mateix, gairebé autista. Faig la pujada amb ells i aviat arribem a un coll, al Parc Eòlic de la Serra d’Argentera. Molt abans de veure cap molinet, el primer que em sorprèn és el soroll: no sóc capaç de descriure’l. És com un motor d’avió però no té el seu ritme. És un ritme compassat però alhora variable. Entrem de ple al camp eòlic, tenim els molins a tocar de la mà però en prou feines el veiem, enmig de la boira. El soroll em sembla esfereïdor, ressona per totes bandes, estem envoltats de gegants que mouen els braços, (com els del Quixot), però només en podem veure ombres fugisseres.

Estic xop, fa vent i noto com el cos es va refredant. Torno a preguntar als companys de viatge i m’expliquen que ara toca fer una estona de carena envoltat de molins de vent i després vindrà la pujada forta. “Però amb aquest temps farà de bon pujar, pitjor seria amb la calor. Avui fa un bon dia!” diu un noi, sota la pluja. Això em fa reaccionar. Decideixo parar i canviar-me de samarreta, abrigar-me. Ho faig barallant-me amb la pluja i el vent però quan ho aconsegueixo i torno a caminar el cos m’agraeix l’escalforeta.

La pujada a la Mola de Colldejou és pletòrica. Pujo, grimpo, salto com poques vegades he pogut fer-ho. La gent es va quedant al meu darrera i un cop a dalt començo la baixada amb molt poca gent que em pugui seguir el ritme.

Durant els pròxims quilòmetres el meu cervell, molt atent als missatges del cos, va donant ordres, plenament conscient de les pròpies capacitats del cor que bombeja la sang i fa arribar l’aliment als vasos capil·lars, dels pulmons que prenen de l’aire l’oxigen necessari per a la combustió, dels muscles, que transformen l’energia en força, de l’esperit que s’allibera...

Visc una experiència que s’aproxima en bona mesura a la que descriu Ramon Oliu, (Oliu va ser l’impulsor de la primera Marató de Catalunya, l’any 1978) en el seu llibre “L’essència del córrer”, (1979). Diu:

“Començava a marxar sense cap esforç, ni dolor, amb un cap claríssim, i els sentits funcionant a meravella. Era tan feliç que em queien les llàgrimes. Em sentia el cos i el cor amb un ritme clar i perfecte. Després ens varem separar. El meu esperit, intel·lecte i jo que sé què més, estaven a dalt els núvols, contemplant el meu cos allà baix marxant a un ritme perfecte en la plenitud de l’esforç.”

Així, disfrutant, feliç, passo Coll de Guix, Colldejou, Barranc de l’Areny i arribo a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. És el millor de la marxa, em captiva la seva roca i les escales esculpides a la pedra de color “roig envinegrat que donà nom al poble, Montroig” tal com ho va descriure un dia el pintor Joan Miró. Passo Montroig mentre la gent és a casa, dinant, sense que jo sàpiga, en aquell moment, la importància que aquest poble va tenir per Miró.

Para de ploure. Torno a ser al Camp de Tarragona i, a bon ritme, torno a caminar enmig de camps d’oliveres, ametllers, pomeres, masos.

Arribo a Riudoms content d’haver fet una bona marxa. El temps emprat és el de menys, però la sensació és increïble, és una droga, hi estic ben enganxat i ja estic desitjant que sigui l’hora de tornar-hi! 

Joan Iborra

Alpens, 1 de maig de 2007

 P.D. Quan arribo a casa la càmera de fotos s’ha espatllat a causa de la pluja i, a més a més la majoria de fotografies no serveixen per a res. En publico les que són una mica “potables” i una que és d’una edició antiga, en un dia de més claror que no pas aquest diumenge.