REUS - PRADES - REUS

03/06/2007

Reus - Prades - Reus.

La Mola de Colldejou  (foto: Paco Ramos)

Des de la “Gràcia – Montserrat” m’havia passat quinze dies de pànxing. Vull dir que no havia fet n’hi  brot, (excepte treballar, és clar). Vull dir que no havia caminat ni un pas, vull dir que m’havia dedicat a reposar, a recuperar forces, a menjar i a guanyar quilos com un bou.

És per això que el dijous i divendres de la setmana passada ja tenia ganes de tornar-hi, de tornar al ritme de les caminades. El cos em demanava “marxa”. És per això que el dissabte a la tarda sortia d’Alpens ben content malgrat la recança de marxar del poble un cap de setmana ben assenyalat, el de la Cursa de les 3 Comarques. Els meus sentiments es dividien. Però l’objectiu d’aquest any està ben marcat i tenia molt clar que tocava marxar.

Passaria la nit al “camp base” del Vendrell.

El “camp base” és a casa dels cunyats, la Xiti i el Malu, que m’amaguen la clau de casa seva a la torratxa perquè pugui acampar-hi i disposar de la seva hospitalitat cada vegada, (i ja van no sé quantes!) que el Campionat de Marxes de Resistència em porta a terres tarragonines.

Era dissabte i em moria de ganes d’arribar al diumenge. Però sóc contradictori, i quan per fi va ser diumenge, ja veia les coses de manera diferent. Havia  dormit poc; al vespre havia ronsejar tot mirant una bona pel·lícula que havia llogat la Mireia i, quan va tocar el despertador, el meu cos ja no “em demanava marxa”, sinó tot el contrari, volia dormir.

A quarts de set, a l’hora de caminar, em va costar d’agafar el ritme. Sense proposar-m’ho, vaig deixar que tothom marxés, el Paco i el Pedro van sortir com folls, el Joan i l’Olga, si fa o no fa, i la Maritxell i el Jordi i tots els altres coneguts; semblava com si tothom tingués fam de camí... En canvi jo m’anava encantant amb l’excusa de les fotos i del paisatge. Vaig reconèixer la silueta de la Mola, l’objectiu de la caminada de Riudoms, em mirava els molinets de vent, llunyans, el mar, els pobles i ciutats que s’anaven quedant a la plana...

Capafonts

No va ser fins més amunt de Castellvell, quan ja havia caminat sis, o set, o vuit quilòmetres, que no em vaig despertar del tot i em vaig adonar que ja era hora de començar a trescar una mica. Però ho vaig fer massa a la valenta i, al cap de poc ja havia de tranquil·litzar el meu ritme. Mentre caminava anava pensant en la cursa d’Alpens:  “Ara comencen a repartir dorsals”, pensava,  “Ara donaran la sortida, ara el primer arriba al Cobert de Puigcercós, ara a és Puig-Don”. Recitava de memòria els horaris de pas de cada control. A la cursa d’Alpens tot passa molt despresa. Em feia estrany pensar-hi perquè la meva situació era molt diferent. El ritme de les marxes és un altre!

Tot abstraient-me en el ritme frenètic d’Alpens, a les onze del matí arribava a mitja caminada, a la plaça de Prades.  Enrere s’havien quedat la major part de les pujades, el Coll de la Batalla, el coll de les Saleres, la Font del Roure, la Creu Trencada, els Montllats. Des dalt la carena havia fotografiat el poble de Capafonts, lloc de pas de la marxa de La Selva del Camp, ja feia més de dos mesos, a la capçalera del riu Brugent. A Prades tornava a fotografiar el rellotge de l’església de pedra vermella com ja vaig fer aquell dia. Ens retrobàvem els de la colla: el Joan, el Pedro, el Paco, l’Olga. La plaça era plena de gent, de bicicletes, de caminadors, de nens i nenes que jugaven tot meravellats de tanta agitació.

Les marxes de resistència donen per molt, passes moments de tota mena, vas transitant per diferents fases. Havia començat mandrós i després vaig pencar fort tot sol. Després de Prades vaig caminar junt amb el Paco tot xerrant, fins al poble de La Febró i  la font del Pubill. Va venir la pujada i vaig tornar decaure, vaig haver de parar a reposar i a menjar. Després, a la baixada del Camí de les Tosques, tornaria l’eufòria i, així, anar fent alts i baixos, ànims i desànims. Només és qüestió de no deixar-se vèncer per les crisis, ni deixar-se portar per eufòries massa grans que s’acaben pagant.

Intento fruir dels llocs per on passo, per això, abans de la caminada busco informació al web: la setmana passada vaig llegir força coses dels llocs que ara, quan hi passava, anava recordant. La Febró és un poblet situat molt a prop d’on neix el riu Siurana que porta les aigües de les muntanyes de Prades, (les que no es queden al pantà), fins el riu Ebre, molt a prop de Mora d’Ebre. Vaig llegir a “Lo Pedrís” una revista de Vilaplana, que als Avencs de la Febró, als Montllats, (justament a l’última pujada que tan em va costar de fer), era un dels llocs on s’amagava el general Prim, fill de Reus, mentre conspirava contra el govern de Madrid, poc abans de la revolució de 1868. Recordava que, segons diuen, Prim va ser el primer que va deixar anar la famosa frase "O faixa o caixa! " (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per al enterrament).

Ja a la baixada, passàvem per Vilaplana el poble on diuen que una vegada Prim es va amagar dins una bota de vi. Personalment el què recordo més de Vilaplana és la coca, que era boníssima i la servien en el control situat dins el pati de l’escola.

Després de Vilaplana, varem deixar definitivament les muntanyes de Prades, per tal de retornar a Reus. Havíem entrat en aquella fase de la caminada on es camina per inèrcia, al límit de les forces. El sol ens queia de ple al damunt amb tot el seu pes. M’amagava sota la gorra que imaginava com una closca de tortuga i m’arronsava a dins per tal de protegir-me de la calor. Em remullava el cap i creava un petit microclima personal, fràgil però eficient que em permetia continuar caminant pel costat de les oliveres, els ametllers, els camps i els masos, indiferents al patiment dels caminadors que aixecàvem la pols del camí, tot arrossegant els peus.

Quan amb la vista vaig descobrir el “Pi del Fernando”, arbre declarat monumental al que se li calculen 500 anys de vida,  em vaig embadalir, no pas pel seu tronc, increïblement gros per a un pi pinyoner, sinó per la seva capçada ampla com la volta d’una catedral, amb les seves branques entortolligades, com si les hagués dissenyat Gaudí, amb la seva ombra densa, agraïda. Quan vaig passar per sota em vaig sentir protegit com en una cabana, com si fos dins d’una mà gegantina apunt d’acaronar-me. No em vaig aturar, no podia fer-ho. Si m’hagués aturat, possiblement m’hi hauria quedat a viure per sempre i el cas era que... calia arribar a Reus!

A Reus encara vaig poder admirar, ni que fos de passada, la font de la Boca de la Mina i, a l’arribada, després de gairebé deu hores de camí vaig disfrutar com mai d’una dutxa d’aigua freda, de les bromes dels companys, contents d’haver acabat una altra prova d’aquesta mena de tonteria inexplicable en la que ens hem embarcat, aquesta dèria que portem per caminar quilòmetres i més quilòmetres.

Ara, a casa, em recito uns versos que vaig llegir a la revista de Vilaplana que abans esmentava i que diuen:

“...En aquell pedrís de casa
ara seus per recordar... “
 

Recordar és com tornar a fer la caminada, gaudint de cada un dels seus moments però sense el patiment de l’esforç. Els records s’embolcallen d’una mena de boira màgica que els fa encisadors, com en una pel·lícula a càmera lenta. Recordar és, potser, un dels millors moments de la caminada.

Alpens, 05 de juny de 2007.

Joan Iborra Plans