MONTSERRAT - REUS

17/04/2007

Montserrat – Reus, crònica d’una tirallonga.

És dissabte, tres quarts de cinc del matí. Agafo el cotxe per anar a Reus, per agafar l’autocar que em portarà a Collbató, per anar caminant cap a Reus, on agafaré el cotxe per tornar a casa...

D’entrada, tot plegat, ja sembla molt complicat. Sembla el presagi d’un mal dia. Per acabar-ho d’arreglar, plou. Una altra vegada plou.

Mentre esperem la sortida de la caminada, al bar de la zona esportiva de Collbató, més d’un pensa en aquell article del reglament que diu, de manera mecànica, “El mal temps no serà obstacle per la celebració de la proba...”  No et fot! Potser seria hora de fer una excepció! Però no, no hi ha pluja que hi valgui. Encara sort que, un quart abans de començar, para de ploure...

A les dotze del migdia arranquem. La Montserrat – Reus és una llarga tirallonga de 100 km. que passa per sis comarques diferents: Baix Llobregat, Anoia, Alt Penedès, Alt Camp, Tarragonès i Baix Camp.

Si he de dir la veritat, cent quilòmetres són molts quilòmetres.

Si diguessis noranta-nou, semblaria que estem de rebaixes.

Però si em dius cent un, o cent dos, aleshores.... aleshores pensaré que m’estàs prenen el pèl.

Aquesta és la sensació que vaig tenir a Collbató, poc abans de sortir, quan al “briefing”, (què con deu voler dir “briefing”?), ens informaven que l’arribada seria “un quilòmetre, o quilòmetre i mig” més lluny del que inicialment estava previst!

 Montserrat - Reus no és una caminada; Montserrat - Reus és com cinc caminades d’aquestes que en diuen “populars”, (exactament, què volen dir quan diuen “populars”?), seguides, enganxades les unes amb les altres. Aquesta és la meva crònica.

 1a. Caminada. De Collbató a Can Guixera. Es comença pels anomenats “mata-machos”, pujades i baixades curtetes però molt fortes. Qui s’ho pren massa a la valenta es queda sense forces només de començar. Per sort ja m’ho conec i m’agafo les pujades amb calma per deixar-me anar a les baixades. Aquí, a les baixades, la gent fa cua tot esperant pacientment que els més maldestres vagin solucionant els seus problemes amb els graons i amb el fang. Jo no. A la que intueixo una via lliure em llenço pels marges i pels recs a tota velocitat. La gent em mira malament.

Arribant a Piera fa baixada. Avanço un grup i, una noia sembla picar-se, em torna a avançar de seguida com dient “Tu no corres més que jo!” Em sap greu perquè no és pas el que busco, però es queda al meu davant fent-me nosa i torno a avançar-la. Ara encara no ho sé però acabo de conèixer la que serà la meva companya de viatge. No sé com es diu però, per entendre’ns, li diré Montse.

Sortim de Piera junts, per la carretera. Tinc la sensació que la gent es molesta per la meva manera de caminar: a les baixades corro i els avanço, a les pujades són ells els que van més ràpid.

De manera natural es van formant grupets de gent amb un ritme semblant. Jo no, jo gairebé sempre vaig sol. A les curses de bicicletes, d’aquests grups en diuen autobusos. La gent “puja” a l’autobús que porta el ritme que li convé i va fent quilòmetres. En la meva manera de caminar, en canvi, pujo i baixo dels autobusos contínuament.

La Montse és una conductora d’autobús. Durant la caminada la vaig veient al davant d’un grup de gent, sempre portant el ritme.

 2a. Caminada. De Can Guixera a Coll de la Llacuna. Però el meu ritme no és pas el bo: vaig massa ràpid. Arribo a Sant Joan de Mediona, (Km. 31) i decideixo afluixar. Ara toca fer la pujada més forta de la caminada i agafo un ritme d’absoluta supervivència. Molta gent em passa al davant però  no em deixo impressionar. A poc a poc arribo al Coll i em sento recuperat.

 3a. Caminada. Del Coll de la Llacuna a Santes Creus. Surto del control animat. Encara fa pujada però es de bon portar. M’aturo un moment i de cop... passa la Montse! (jo la feia molt endavant, se suposava que m’havia avançat feia estona). La Montse ara, va sola. Porta un bon ritme, la segueixo a uns quinze o vint metres més endarrere, però sense perdre-la de vista, sempre cap amunt. El ritme és viu, em trobo bé, m’hi acosto més. Arribem a un altiplà amb un camí pedregós, interminable. La Montse em pregunta si vull passar al davant, li dic que no, que em va molt bé seguir-la. M’explica que s’ha trobat malament i s’ha parat al Coll de la Llacuna per recuperar-se. Parlem; és la primera persona amb qui parlo després de moltes hores. Em tracta de vostè, em fa sentir vell. És tota una experta de les caminades de resistència. Es fa fosc. Em diu que encara sort que no ha d’anar sola, que els seus companys són més endavant.

Ara sóc jo qui marca el ritme. Em sento fort. Anem atrapant gent que, de seguida, pugen al nostre “autobús”, al cap de pocs quilòmetres ja som set o vuit persones.

Al control de l’ermita de Montagut, la Montse retroba els seus companys i, com que jo m’entretinc més del compte, ells surten primer. Els deixo fer: sé que ara ve la baixada, la “gran baixada” fins a Santes Creus. A la baixada ja se sap, “mano” jo: el grup de la Montse, un altre grup, encara un altre, un altre... tots es van quedant endarrere. Els retrobo un moment a Santes Creus, on l’organització ha preparat un sopar “a la carta”: t’agafes el pa, demanes el què vols i t’ho fan al moment: amburguesa, “callos”, cansalada, truita de patates... tot un luxe al mig de la nit.

 4a. Caminada. De Santes Creus a Alió. És la caminada més curta, no arriba als deu quilòmetres. No té res d’especial, és fàcil. Camino sol, tranquil·lament, al darrera veig llums que em segueixen però no m’avancen. Tot és plàcid. Però és justament ara quan succeeix el més important de tota la marxa. Quan passa no me n’adono, només sembla un incident més... però després veig clarament que allà hi hagut un d’aquells revolts que et canvien l’esdevenir de les coses.

Camino, com deia, relaxat, a bon ritme. El camí és ple de bassals, grans bassals, autèntics llacs que la pluja dels últims dies ha format. Al llarg de tota la caminada hem aprés a esquivar-los, passant pel costat, posant un dels pals a dins de l’aigua i fent un saltironet. És divertit. De cop, un bassal aparentment com els altres, resulta ser molt més fondo, el pal s’endinsa a l’aigua, rellisco i ja soc de peus a dins, amb aigua fins els genolls! Surto sense problemes i arribo a Alió divertit explicant l’anècdota. Arriba el grup de la Montse i explica la mateixa història, ella també ha caigut dins el bassal! Obre la motxilla i es canvia els  mitjons. Jo no, jo ja he fet servir tots els mitjons que portava de recanvi.

 5a. Caminada. D’Alió a Reus. L’última caminada és un absurd, un “sense cap  ni peus”.

D’això es tracta, precisament, dels peus, ells són els protagonistes. Sobretot el de l’esquerra...

Surto d’Aliò, com deia, amb els peus xops. “Només” falten 30 quilòmetres. És pla, molt pla, podria córrer, ho intento. Les cames em diuen que no, que gràcies, que un altre dia... camino. Camino per camins molt ben arreglats... molt ben arreglats pels cotxes: asfalt, quitrà, ciment durant quilòmetres i més quilòmetres. El peu, moll i cansat, de seguida comença  a queixar-se, a fer-se sentir. A poc a poc, el dolor, el quitrà i el cansament em posen de mal humor. M’emprenyo, camino, m’enfado i camino, renego i camino, blasfemo i camino. El peu cada vegada és com si es fes més gros, més present, ben aviat tot jo només seré un peu adolorit que camina...

El control de Vallmoll és un oasi, amb la xocolata calenta, la coca, el cafè... Miro el rellotge: fa vint-i-quatre hores que m’he llevat i he començat aquest llarg dissabte. Falten 20 km.

Més quitrà, més carretera, més mal al peu, alguna casa,  molts gossos que criden, la nit, la son. Sense parar de caminar tanco els ulls, un moment; els obro just abans de l’arbre...

El rellotge em diu el tros que falta: “Si cada deu minuts fas un quilòmetre... si fa una hora i mitja que has sortit de Vallmoll vol dir que ara arribaràs a Vilallonga del Camp, l’últim control”. Exacte! Arribo al poble, vaig seguint els senyals pels carrers silenciosos. Recordo que, fa cinc anys, hi havia el control en una placeta... No hi és, ara deu ser més avall,... arribo a una carretera, s’acaba el poble, s’acaben els senyals, el control no és enlloc. Torno endarrera, pregunto a un senyor que carrega diaris en una furgoneta. No sap res, de caminades, però si vull anar a Reus ell em pot portar. Per un moment estic a punt de pujar a la furgoneta. Torno endavant, torno endarrera, a la dreta, a l’esquerra... res, no hi ha senyals, no hi ha control. Amb el mòbil parlo amb l’organització a Reus. Els hi explico tant malament a on sóc que em diuen que m’he saltat el control, que torni endarrera... Arriba el grup de la Montse, ells tampoc han vist el control... girem, arriba un altre caminador, res, n’arriba un altre: “Que no home, que el control és més endavant, falten dos quilòmetres, que el camí és per aquí, que fa quatre anys seguits que faig la caminada i ja m’ho sé...” Tots plegats el seguim. Jo encara no m’ho crec... estic MOLT EMPRENYAT! MECAGOENTOOOT!

Arribem a l’últim control, tinc ganes de pegar algú però no ho faig. Organitzadors i caminadors es riuen de mi perquè “l’he liada”. Marxo, tot sol, enfadat, sense prendre res. Quan sóc el camí, sol, fosc, ple de bassals, tinc por. Falten 10 quilòmetres i sento com si hagués d’anar a l’altra punta del món. Ploro. M’aturo i espero que arribi la gent. Arriba el grup de la Montse i pujo al seu l’autobús. Així, tots en silenci, caminem, la Montse i un noi al davant, un altre noi i jo al seu darrera, “xupant roda”, mirant fixament els seus peus per no perdre el pas. Camino al límit de les meves forces, sento el quitrà com s’enganxa a la planta del peu, directament a la carn. El rellotge va mooolt a poc a poc, no passa el temps, no s’acaba el camí.

De mica en mica, clareja. Parlem, ens oferim caramels, fem alguna broma amb els ciclistes que surten a fer el vol, amb els avis que esperen l’autocar per anar d’excursió... passem carrers i més carrers, hem de creuar tot Reus.

Arribem. No estic content. La gent està molt callada. Són dos quarts de nou del matí. Quan surt de la bamba, el peu és com un poema. Un cop net, tampoc n’hi ha per a tant, la butllofa és considerable, però ho superarem.

Al meu darrera queden vint hores i vint minuts de camí, sis comarques, cent i UN quilòmetre, cent i UN mil metres, més de 144.000 passes, 72.000 a cada cama... i poca cosa més. Un absurd, una tirallonga absurda.

La gent sembla conformada, tranquil·la, com si tot els hi estigués bé tal com és.

Jo no, jo encara estic enfadat. Quan marxo em donen un diploma que, gairebé em sembla un insult. Diu: “Joan Iborra Plans ha participat a la travessa Montserrat –Reus – 100 km per camins de muntanya”.

“Per camins de muntanya”... com gosen dir això? 

Joan Iborra, Alpens, 17 d’abril de2007.

P.D.

Avui és dimarts i ja no estic enfadat. El peu encara em fa mal però ho considero un “dany colateral” menor. Crec que l’organització de la Montserrat Reus fa una bona feina, els hi agraeixo tot el seu treball, suport, ànims i bones maneres. Però crec que haurien de revisar, si és possible, el recorregut de la seva marxa. És més, em temo que la seva caminada no compleix el reglament de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, quan diu que no més del 5% del camí pot estar asfaltat. Penso jo, vaja.