NÚRIA - QUERALT

01/07/2007

Pujada del

Pas dels Lladres

“A mi, servidora de vostès, mai no m’han agradat els noms compostos, els trobo massa llargs: “Jordi-Joan”, “Francesc-Xavier”, “Maria-Eugènia” em semblen noms feixucs, i poc pràctics.

Però, quan vaig néixer, la meva mare, que és de Berga, em volia posar Queralt i el meu pare, que és de Ribes volia dir-me Núria. Per tant, solució salomònica, aquí em teniu, dient-me “Núria-Queralt” per a tota la vida! Per sort, les amigues de l’escola ho van arreglar i tothom em coneix com la Nuqui. Ara, molta gent ni tant sols sap el meu autèntic nom. És el mateix que li passa a la Vile, la meva millor amiga que, en realitat, és diu “Victòria-Leonor”, la pobra!

Si us he de dir la veritat a mi, això de caminar, em va agafar fa ben poc temps; tan sols un parell d’anys enrere, era incapaç de caminar més d’un parell de quilòmetres!

Recordo que hi havia un company de la feina, que es dedicava a les caminades de resistència i cada setmana n’escrivia una crònica i me la feia llegir. Jo dissimulava i feia veure que m’interessava però, la veritat, ho trobava una autèntica tonteria. Ell sempre em deia que, si m’ho proposava, també podia caminar tant o més que ell però, evidentment, no li feia cas!

Un dia la Vile va conèixer un noi i es va tornar mig boja d’enamorament. Feia tots els possibles per trobar-se amb ell, anés on anés. Ell, (com tots els homes) estava a la parra i no s’adonava de res, només tenia al cap els esports i, sobretot, les caminades.

Total que, per culpa d’aquest amor impossible de la Vile, i com que la Vile sempre mana, ja ens teniu a ella i a mi apuntant-nos a fer caminades! Va ser una autèntica sorpresa: ens hi varem aficionar! I de quina manera! Tant, que aquest any ja portem caminats un pilot de quilòmetres i el passat dissabte a la tarda, la Vile i jo, (si, si, la mateixa Nuqui que abans agafava un taxi per anar de l’habitació al lavabo!), ens varem plantar a Núria per a començar la nostra prova de foc: la “Travessa Núria-Queralt”. “La teva, nena, aquesta és la teva caminada!” anava repetint la Vile com una tonta.

Jo estava ben nerviosa, no ho veia gens clar. Per sort m’adonava que, si fa o no fa, tots els participants n’estaven de nerviosos, abans de començar. La gent es saludava i es feia fotografies... Tothom s’apretava davant l’ermita de Sant Gil, ben bé com si hagués de començar una cursa de cent metres. Quan van fer el senyal de sortida la gent es va posar a córrer com boja. No entenia res, perquè corrien d’aquella manera? no havíem de fer 92 quilòmetres? no havíem de caminar un pilot d’hores? Però la Vile també corria i jo al seu darrera! Els primers deu quilòmetres van ser un deliri, una insensatesa. Saltàvem, corríem, avançàvem a la gent com dues cabres boges. Un cop vaig fer un salt i la sabatilla es va quedar clavada al fang mentre la càmera de fotos sortia disparada i mentre jo no podia parar...

Cada vegada veia més clar que havíem d’aturar aquella cursa desfermada. Però no va caldre esforçar-s’hi gaire: a la Jaça del Ginestar hi havia el primer control i allà començava la pujada cap el Pas dels Lladres. Déu meu! Quina pujada! És bestial i no s’acaba mai més! T’obliga a canviar d’estratègia, tant si vols com si no vols!

Vaig agafar un ritme tranquil, la Vile també, un tros més endavant. Jo anava escoltant el meu ritme de respiració, procurant caminar dins el meu ritme, sense intentar anar més endavant. Sabia que, si ho feia, aviat el cor em pujaria de pulsacions i em voldria sortir per la boca. No ho vaig permetre. De mica en mica, bufet a bufet, vaig anar pujant enmig de la gentada. N’hi havia que s’havien d’aturar a recuperar l’alè. N’hi havia que m’avançaven, però jo no feia gaire cas de ningú, només de tant en tant vigilava de reüll a la Vile, sempre al meu davant.

Després, va venir la llarga baixada fins la Collada de Toses. Caminàvem alegres, relaxades, però a bon ritme, de tant en tant trotàvem una mica. A mig camí del Coll de Pal es va fer fosc i varem treure els frontals. Recordo la pujada pel mig d’un pedregar, ara amb la Vile al darrera. No xerràvem, gairebé ni ens vèiem enmig de la fosca, però ens sabíem juntes i pendents una de l’altra.

Coll de Pal va ser un espectacle: va sortir una lluna, grossa com una roda de molí, tota vermella. Lluny, molt avall, es veien els llums dels pobles del Berguedà i potser fins i tot del Bages. Havíem deixat les muntanyes del Ripollès al darrera i començàvem a baixar, primer per la carretera i després per camins enmig de boscos, en direcció a la boca sud del túnel del Cadí. Avall, molt avall, però moooolt avall en vèiem les llums de l’entrada.

Al refugi del Rebost es va formar un grupet amb el Joan d’Esparraguera, el Miquel, el Paco, nosaltres dues i altre gent. Baixàvem encara cap a Grèixer, la lluna il·luminava les roques blanques del les Penyes Altes  i dels altres cims del Moixerò. Era una nit increïblement bonica. Caminava al davant del grup perquè em notava més ràpida i si anava al seu darrera em feien nosa. Però els anava esperant, no volia quedar-me sola i tampoc volia apretar massa el meu ritme.

A quarts de dues de la nit érem a Grèixer, quilòmetre 45, mig camí: canvi de mitjons, canvi de samarreta, uns quants gots de Pepsi-cola, un entrepà i... amunt, cap el Coll d’Escriu, pel camí dels Bons Homes! Ja coneixia la pujada d’altres vegades però la veritat, se’m va fer molt llarga i molt dreta. En arribar a dalt vaig deixar anar un crit per desfogar-me i la Vile es va mig espantar.

Baixant el torrent del Pendís varem arribar als Empedrats, un lloc fabulós. Teníem una paret de pedra a banda i banda del camí, anavem creuant el rec, ara cap un cantó, ara cap a l’altre. L’aigua saltava per les pedres, tot fent petites cascades i, ben bé al davant nostre, la lluna, com una senyorassa grassa asseguda en una poltrona, ens vigilava sorneguera. Tot plegat era seductor, misteriós, era màgia en estat pur. Vaig aturar-me tot deixant que la gent marxés i em vaig quedar sola per uns instants en aquell racó de món, amb el llum apagat. Eren les tres de la nit però volia que la memòria guardés molt ben endreçat, en un lloc  especial del meu cervell, aquell moment i aquell lloc tant fascinants. Quan hi penso, encara se’m posa la pell de gallina!

Tot pujant a Gisclareny vaig tenir la primera crisi, els muscles de les cuixes es van tensar i es van posar durs com una pedra, en una rampa fortíssima. Em vaig espantar perquè encara faltaven més de 30 km. i allò era molt greu. Per sort, la Vile em va animar i, afluixant el ritme varem arribar al poble. El mal va anar passant, però ja no gosava allargar les passes per por de què tornés la rampa. A Coll de Llúria varem atrapar a uns quants caminadors i varem encarrilar la baixada corrent, avançant a la gent, mentre el dia començava a clarejar. Quan érem ben bé a sota de Saldes, al control, varem desar els frontals i poc després ens fèiem, l’una a l’altra, una fotografia amb el Pedraforca de fons. Eren les sis del matí i intentàvem mentalitzar-nos com si comencéssim una excursió normal de diumenge. La veritat, no em trobava pas excessivament cansada...

Va ser més tard, cap el km. 75, tot pujant al Coll de Fumanya quan vaig patir la segona crisi greu. Molt greu. Pujàvem per una carretera asfaltada al costat d’on diuen que hi ha els ous de dinosaure, (voleu dir què és veritat?). La Vile anava al davant i de seguida vaig notar que no la podia seguir. La carretera s’anava aixecant davant meu, ben bé com una paret de pedra, potser com el mur que diuen que es troben els corredors de la marató. Cada cop caminava més a poc a poc. Em va venir a la memòria el defalliment que vaig tenir a la Caminada dels Matxos... era ben bé el mateix. Però no faria com allà! Ho tenia molt clar, no podia plegar, de cap de les maneres! La Meritxell de Reus va avançar-me com un coet. Vaig aturar-me a menjar, recolzada a la tanca de la carretera. La gent que passava m’animava. La Vile havia desaparegut. A poc a poc, arrossegant-me vaig arribar al Coll, on hi havia el control. La Vile m’estava esperant. Vaig menjar pa amb xocolata, vaig estirar-me per dormir, ho vaig fer només un instant però em vaig despertar refeta i vaig encarrilar decidida la baixada. Increïblement, ja em trobava bé!

La resta del camí no va ser difícil, varem passar Espinalbet i varem pujar fins el camí de l’aigua de Queralt. Els últims quilòmetres, eren d’una suau baixada. De mica en mica em vaig anar embalant, estava molt, molt, molt contenta. Em vaig posar a córrer, vaig baixar per les escales de fusta com un llamp. Encara no veia l’església de Queralt però es van sentir les campanes que tocaven a missa, allà, molt, molt a prop. Em vaig imaginar a mossèn Ballarin tocant les campanes, com un escolanet que puja i baixa agafat a la corda de la campana. Però era impossible, perquè mossèn Ballarin ja fa temps que no viu a Queralt. Vaig arribar a l’esplanada just quan tocaven les dotze del migdia i la gent entrava a missa major. Havien passat dinou hores i mitja des de la sortida a Núria. Ho havia fet, ho havia aconseguit! Poc després arribava la Vile, enfadada, perquè no l’havia esperat i tenia raó, la pobra. Però totes dues estàvem molt contentes perquè havíem fet la cosa més gran que mai haguéssim fet abans, havíem acabat la NQ! Ens varem fer una foto davant del campanar, abraçades.

Si ho veiés el Joan, el company de la feina, no s’ho creuria, diria: “Ves per on, la Nuqui ha fet la Núria Queralt, qui ho havia de dir!”

                       Amb en Paco Ramos

Joan Iborra Plans

Alpens, 5 de juliol de 2007