XX MARXA GRÀCIA - MONTSERRAT

20/05/2007

XX Marxa Gràcia – Montserrat.

Com diu Folch i Torres en una d’aquelles obres carrinclones que, incomprensiblement per a mi, encara es representen pels nostres teatres, i que diumenge feien al meu poble, no es pot dir mai “D’aquesta aigua no en beuré”. Avui, quan penso en la “Marxa de Gràcia a Montserrat” em vénen ganes de dir-ho. No ho faré, però us asseguro que hauré de passar força set abans no torni a beure d’aquesta aigua! Amb un cop ja n’he tingut prou!

En la majoria de marxes, com a participant, ets sents important, molt ben rebut, acaronat. L’organització pot ser més o menys bona però es transpira il·lusió, alegria... En canvi, en d’altres marxes, (i aquesta n’és una), les coses són diferents. Tot és correcte, no es pot pas criticar res, o ben poca cosa, tot funciona segons les normes... però res més. No es pot demanar cap plus perquè difícilment es trobarà. En algun moment gairebé sembla que fas una mica de nosa i en alguns casos, (com al control de Montserrat), l’amabilitat deu anar molt cara perquè hi és un bé escàs.

Però, en realitat, tot plegat, no té gaire importància, perquè els caminadors ja ens fem la festa pel nostre cantó!

El dia va començar anant a Montserrat per tal deixar-hi el cotxe. Em va fer gràcia veure el bullici del monestir en dia de festa. Sabia que, quan hi tornaria, a la matinada, la cosa seria ben diferent.

Vaig arribar molt d’hora a la plaça Rius i Taulet, a Gràcia, tal i com a mi m’agrada. Vaig esperar-me una estona, assegut en una terrassa de la plaça, impregnant-me de la vida barcelonina, tan diversa, tan propera. Vaig adonar-me que sóc molt de poble: tot em sorprenia, tot em fascinava, les mil i una cares de la vida de ciutat, de la gent que passava, de les històries que passaven, dels enigmes que endevinava darrera de cadascuna de les persones...La vida a ciutat és increïble, permet, per exemple, que en el mateix espai i a la mateixa hora s’organitzi la sortida d’una caminada amb tres o quatre-centes persones, i també, aparentment sense immutar-se, es faci una demostració de dansa folklòrica!

A les cinc de la tarda, mentre els balladors feien les seves danses, nosaltres començàvem a caminar...

Vaig sentir molts comentaris sobre la mala senyalització de la caminada sobre les vegades que uns i altres s’havien perdut en d’altres edicions de la marxa... Després va resultar que la senyalització era prou bona, però això em va fer reflexionar i vaig decidir enganxar-me des del primer moment a les persones que sabien el camí. Vaig buscar el Paco i el Pedro de Sant Boi de Llobregat i amb ells varem pujar  Balmes a un ritme increïble, varem passar Sant Gervasi, el Cinturó de Ronda, l’avinguda del Tibidabo... mentre un ruixat ens refrescava la calor sempre sufocant de Barcelona.

No recordo gaires coses de la caminada. Recordo que mai em vaig trobar gaire bé, tota l’estona em van fer mal els peus, les cames em pesaven... em costava seguir el ritme trepidant del Paco i el Pedro. Em pesaven els gairebé 500 km. que ja havíem fet des de l’inici del campionat, feia tot just un parell de mesos. Em pesaven els sis caps de setmana seguits, sense descans, fent marxes. Em pesava tot el cos, malgrat que en aquests dos mesos havia perdut prop de  9 Kg... Em pesaven els pensaments, però, malgrat tot, caminava, caminava i corria per por de perdre les meves llebres, els meus guies. Varem  passar Vallvidrera, Vil·la Joana, Valldoreix, la Salut, Can Maimó, l’autopista, la riera de Rubí, Castellbisbal... els llocs, els camins, les hores, de mica en mica s’anaven destriant. Llocs més o menys coneguts, de referència, però poc integrats en el meu paisatge. Per mi, dir Valldoreix com a molt, vol dir Margarida, dir Castellbisbal vol dir Maria, dues amigues de sempre... Maria i Margarida, Margarida i Maria, dos noms que sempre han anat junts, indestriables. És fa difícil, ara, dir-los per separat!

Tot just eren les deu del vespre quan érem a Ca n’Oliveró, km. 30, mitja caminada, i passaven poc de les onze quan fèiem l’avituallament d’Ullastrell, al km 35. Començàvem a fer càlculs sobre quina hora podríem arribar a Montserrat i ens semblava increïble.

Increïble i impossible. Sobretot perquè el Pedro començava a tenir problemes amb els bessons, sobretot perquè ja vèiem que aquell ritme no el podríem mantenir i, sobretot, perquè la segona part de la caminada no tenia res a veure amb la primera! Passat Ullastrell començava l’autèntica marxa! Quan vaig veure al gràfic de desnivells el què ens faltava, vaig desitjar no haver-ho mirat.

Encara érem a Ullastrell quan ens van atrapar l’Olga d’Olesa i la Meritxell i el Jordi de Reus i d’aquesta manera, tots junts, varem enfilar el camí cap el Coll d’Olesa, cap a l’ermita de Sant Pere Sacama i cap a Puigventós.

D’aquesta part recordo vagament el camí, les pujades inacabables, les baixades difícils i pedregoses, recordo la son que tot sovint se m’enfilava a les parpelles, recordo el cos que ni un sol moment deixava de pesar-me, feixuc, però recordo, sobretot, la sensació d’equip, de grup.

Era una sensació nova per mi. Naturalment cadascun de nosaltres havia de fer els propis esforços per avançar, però avançàvem junts, preocupant-nos pel que es quedava una mica enrere, buscant, junts, els senyals del camí, respirant junts, a un ritme semblant, gairebé podria dir que teníem un sol pensament, un únic cervell que ens dirigia. De mica en mica anàvem atrapant a d’altres caminadors i la gent s’integrava al nostre grup, que d’aquesta manera s’anava fent més i més nombrós, amb les llumetes dels frontals, com un centpeus lluminós.  Érem una maquina perfecta de caminar!

D’aquesta manera, pas a pas, varem arribar a l’estació inferior de l’aeri de Montserrat, al Llobregat, a peus del monestir. Ja només faltava la pujada!

Evidentment, la pujada va ser dura i llarga, com tothom ja sap. El camí de l’aigua s’enfila pel mig de la roca, graó a graó, interminable. Els llums, a baix, es van fent petits, petits i sembla impossible que encara es pugui pujar més i més amunt! Ara ja no caminàvem tan junts.. El Jordi i la Meritxell havien tirat endavant, més valents. El Pedro ens marcava el ritme a l’Olga, al Paco i a mi.

Passada l’estació elevadora d’aigües, els graons em van semblar gegantins. Aixecava els peus feixucs, fens esforços, amb dolors a tots els muscles de les cames, especialment la de l’esquerra que amenaçava amb contractures per tots costats. M’agafava amb les dues mans a les baranes de ferro i m’empenyia amb els braços, procurant estalviar esforços a les cames. Avançava molt, molt, molt lentament. Sentia l’Olga que em seguia, uns passos endarrere i encara el Paco i el Pedro amb més problemes. Recordo més escales, més graons, recordo el Coll de les Baranes, recordo l’estació de l’aeri, recordo que tot passava molt lentament, el temps era una llosa feixuga que m’havien carregat a la motxilla, recordo l’estació del cremallera, lluminosa, recordo l’aparcament, solitari, les escales i, finalment, recordo la Plaça de la Creu, al davant del Monestir; recordo que vaig menjar un iogurt i recordo que eren quarts de cinc del matí.

Però, el que recordo més bé de tot és el moment de fer-nos la fotografia, tos sis, la Meritxell, l’Olga, el Jordi, el Paco, el Pedro i jo,  l’equip, el grup, la màquina perfecta de caminar que ens havia portat fins a Montserrat. La fotografia no va sortir gaire bé però jo no ho oblidaré mai.

Alpens, 22 de maig de 2007.

Joan Iborra Plans