|
 "Estic baldat, cruixit, esllomat,
malmès, aixafat, desfet, anorreat, adolorit, em fan mal els ossos,
els malucs, l’esquena, els peus, la pell, les cames…
Estic content, satisfet, alegre, joiós, de bon humor, amb cara de
pasqües, eufòric, pletòric i feliç.
Tot això em passa alhora, d’una manera indestriable, inseparable,
indefugible, no hi ha l’un sense l’altre
He perdut el senderi?
No!
És, simplement, una conseqüència d’haver fet la Marxa dels Castells
de La Segarra.
No parlo, només, dels cinquanta-un quilòmetres. No parlo només de
les vuit hores i escaig d’esforç, de patiment, de la necessària
tenacitat per a no aturar-se, de la necessària força mental per a
reconèixer els límits de la força física, de la voluntat d’esprémer
aquestes forces encara que només sigui pel gust de sentir la teva
“màquina”, el teu cos, en funcionament.
Parlo de més coses. Parlo, per exemple, del viatge. El viatge per
una terra “ferma” com la que més, per la vall del Sió, pels seus
castells, per la seva història.
Autèntic passatger meravellat, ahir vaig caminar per la Segarra,
(tot plagiant a Josep M. Espinàs), seguint les ondulacions, els
canvis de nivells, passant alternativament dels llocs tancats a les
vistes obertes; jugant a fet i amagar amb el paisatge, amb els
sembrats verds, inabastables per la mirada, amb els ametllers tan
florits, els ametllers, que hi tenen una presència majestuosa,
preeminent, justament perquè són ametllers d’una comarca, “on els
arbres mostren com és nua la terra”, (i ara manllevo les paraules a
Miquel Arimany).
A cada revolt del camí descobria, a la llunyania, una nova silueta
que es remarcava: d’un castell, d’un campanar, d’uns xiprers o,
potser de tots alhora, o potser, uns i altres eren una mateixa cosa:
la pròxima fita del camí.
Un cop hi arribava, a peu de castell, buscava amb la mirada la
princesa que em saludava des de la finestra amb el seu mocador, el
templer que em vigilava amb el seu escut i la seva llança, el baró…
Però no, això forma part de la història. Ahir, diumenge, les coses
eren diferents. Ahir, diumenge, uns i altres, homes i dones de la
Segarra, havien baixat del castell, eren al costat de la porta de
Les Pallargues, eren a la plaça d’Hostafrancs, al davant de la
Universitat de Cervera, a sota el lledoner de Castellnou d’Oluges, a
la porta del Llor, a la plaça de Guissona, a peu del castell de les
Sitges, a…
Quan hi arribava, jo, (que només sóc un pobre viatger amb el calçat
brut de pols), jo era tractat com un rei: em dirigien paraules
a mables, m’animaven, m’obsequiaven amb begudes, xocolata desfeta,
llaminadures, entrepans calents, cafè…
Ahir vaig viure un somni, una llegenda. Ahir vaig ser seduït per
l’encís i la bellesa de la dama del castell de Florejacs, vaig
enamorar-me, vaig poder olorar les seves flors.
Avui el meu desig és que la dama em converteixi, (com als enamorats
de la llegenda), a mi també, en una flor. Que la dama em condemni a
viure a la vora del seu castell, per sempre més, “florejat”
|