I MARXA CAP DEL REC

17/06/2007

Cap del Rec

Era dissabte, dia setze de juny de dos mil set, poc abans que despuntés el dia, a l’esplanada del davant del refugi del Cap del Rec, al municipi de Lles de la Cerdanya, quan l’orador va pujar al cadafal i es va dirigir a la multitud que s’havia aplegat en aquell lloc, amb aquestes paraules:

“Esteu a punt de començar la primera Marxa de Resistència de Cap del Rec. Alguns de vosaltres, aquest any, heu fet ja moltes marxes i us considereu preparats per a gairebé qualsevol cosa. No us equivoqueu! Oblideu tot allò que creieu saber perquè, avui, de ben poca cosa us servirà. Avui, sou als Pirineus, estúpids! Avui tot serà diferent, l’amplitud del paisatge és diferent, les dimensions de les coses són diferents, haureu de multiplicar l’exigència envers el vostre cos, avui caldrà que el vostre esperit sigui realment fort, incansable i resistent.

Començareu el camí de cara a llevant, de baixada cap el poble de  Viliella, amb la vigilància allunyada però poderosa de la serra del Cadí, a l’altre cantó del Segre. Gaudiu-ne, admireu-la! Però no us hi encaparreu massa perquè avui els vostres passos tenen un altre destí. Aprofiteu la baixada per a saludar companys i companyes, podeu fins i tot donar-vos números de telèfon, concertar cites, sopars i revetlles de Sant Joan; val més que ho feu ara perquè després, potser, ja no en tindreu ocasió. Un cop a Viliella endrapeu la xocolata desfeta, la coca i les magdalenes, per tal de poder començar la pujada amb els dipòsits plens.

Enfilareu llavors la Vall de la Llosa, que temps a havia estat un important lloc de pas cap a Andorra, el País de Foix i la vall de Querol. Si us hi fixeu podreu veure encara les runes del Castell. És cert que avui les valls pirinenques ens semblen aïllades però, (ja ho va dir Pierre Vilar), a l’Edat mitjana, aquestes valls no eren pas més “aïllades” que molts punts del Lluçanès o del Collsacabra. Hi va haver un temps en què les dues bandes dels Pirineus caminaven agafades de les mans. Eren els temps dels càtars, que bé prou es van afanyar a demanar ajuda al rei Pere quan el rei francès i el Papa de Roma els hi van declarar la guerra. Pere I va trobar la mort a Muret...  Anys després cauria també  Montsegur i els albigesos, els “bonshomes” que no van morir a la foguera, van exiliar-se a Catalunya. Just quan passaven pel Prat Xuixirà feien com vosaltres fareu, s’aturaven un moment i feien un mossec, però no pas de pernil i llonganissa com vosaltres, sinó tot just un rosegó de pa o potser una mica de llet que algun pastor de bona fe els donava. O potser demanaven refugi al santuari dels Àngels de la Llosa. Però sabien que eren lliures, i podien continuar el camí!

Vosaltres també continuareu el camí, però ho fareu cap amunt, cap el port de Vallcivera, cap Andorra! Començareu llavors a saber quin pa hi donen als Pirineus, sabreu que és treballar de valent!

Passat el port, arribareu a l’Estany de l’Illa on, des dels anys trenta, els andorrans recullen l’aigua per a fer moure les turbines generadores d’electricitat.

Recuperareu forces i començareu el llarg camí de baixada per la Vall del riu Madriu. Tampoc aquesta vall havia estat un lloc desert, al contrari, les seves aigües han alimentat durant segles als ramats d’ovelles, als ramats de cavalls, els de vaques, als pastors que aixecaven pletes, tancats, cabanes, orris, bordes, triadors, assaladors, corrals, als treballadors de

les fargues que fonien el mineral de ferro...

Per poc que us hi fixeu podreu admirar i fer reviure els testimonis de tot un sistema de vida que ha perdurat durant segles.

Poc abans de Ràmio, us desviarem cap a Coll Jovell i cap a la Font de la Closa on us espera un bon avituallament,  on podreu dinar asseguts a les taules de pedra, fer el cafè i, si us convé, un traguet de vi.

Us farem baixar encara per camins de ròssec fins al fons de la vall, gairebé fins a Escaldes, on el bramular de la civilització us estremirà, us esfereirà, us aterrirà, després d’haver passat tanta estona escoltant només la cantarella de l’aigua sobre les roques. Però no patiu, de seguida un home bo, un guia pacient, us encaminarà de nou cap a la Vall del Madriu, ara de pujada.

Abans d’arribar a Entremesaigües, (quin poeta degué batejar un dia aquestes bordes?), podreu admirar encara el camí empedrat, el pont de Sassanat, les parets de pedra seca. Els andorrans, que són llestos, han aconseguit que l’UNESCO declari aquesta vall “Patrimoni de la Humanitat”. És prou una bona cosa si serveix per protegir-la dels monstres de la “civilització”! El que jo no entenc és per que l’UNESCO no declara d’una vegada per totes, al planeta Terra com a “Patrimoni de la Humanitat”, a veure si així algú el protegeix...

Perdoneu-me, m’estic disgregant i no és pas qüestió d’encantar-se. Encara us falta el plat fort de la jornada. A Ràmio us faran deixar la protecció del Madriu i us faran encarar la pujada fins al refugi de Perafita. Llavors si! Llavors sabreu què és patir, que sou als Pirineus, estúpids! Sabreu què és pujar de valent, quan les forces ja no us responen, quan els muscles de les cuixes s’encarcaren i es neguen a fer més esforços. Sabreu què és quedar-se sense alè, sense aigua per beure, sense forces! Haureu de pujar molt a poc a poc, fent les passes molt petites, amb el cor que us voldrà sortir per la boca, com ho han fet durant molts anys els contrabandistes.

Si, ells ho van fer una, dues, centenars de vegades, carregats com a mules, amb els farcells plens de tabac, pintures, colònia, pneumàtics de bicicleta, rellotges, ràdios, ulleres de sol... qualsevol cosa era bona si servia per a guanyar uns calerons! Com bé diuen, “el contraban no és pecat, mentre no t’atrapin”. Però ara ja no, ara ja no pugen a peu, ara ho fan amb les motos de neu, amb els 4X4... i els “productes” també són uns altres...

Si sou constants, si no us deixeu abatre, arribareu a dalt, al refugi de Perafita. Podreu reposar, tornar a beure aigua, a menjar i continuar fins el collet de Sant Vicenç i el refugi dels Estanys de la Pera.

Llavors, suaument, com ho fan els esquiadors de fons a l’hivern, podreu lliscar per la pista planera fins a retrobar el refugi del Cap del Rec, fins a retrobar el consol de casa. El primer arribarà d’aquí poc més de sis hores, d’altres ho faran cinc hores més tard, d’altres encara força més tard.   

Potser, quan arribareu, tindreu unes ganes irresistibles de plorar. Si és així, ploreu, no us en priveu pas! Deixeu que les llàgrimes s’enfilin fins els ulls i llisquin per les galtes! Ploreu, estúpids! Així sabreu que encara sou vius, que encara us queden forces per expressar l’alegria d’haver fet el camí, per dir el dolor del cos que no pot més, per demostrar la tristesa de deixar enrere uns paisatges meravellosos, únics, fantàstics, uns paisatges que voldreu retenir a les ninetes dels ulls, però que les llàgrimes ja començaran desdibuixar. Així, plorant, potser encara us quedaran forces per proclamar en veu alta i clara que sou feliços! “

Llavors, l’orador, lentament, va aixecar el braç, va donar el tret de sortida i la multitud que s’havia aplegat en aquell lloc va començar a caminar. El dia despuntava i la serra del Cadí ens vigilava llunyana, poderosa, des de l’altre cantó del Segre.

Alpens, 18 de juny de 2007.

Joan Iborra Plans