Pels camins dels matxos

22/04/2007

A  Montserrat Serra,

amb el desig de fer-li arribar tota l’energia

per a la seva particular “Marxa de resistència”

Pels Camins dels Matxos

 Avui jugo a casa. Aquesta és, en teoria, la meva avantatge. Avui camino amb amics, per llocs coneguts, plens de records, per camins que he fet moltes vegades. Aquesta és, en teoria, la meva avantatge. O és un inconvenient?

M’ho he dit més d’una vegada i ho repeteixo a tothom: Bellmunt, Puigsacalm, Cabrera, tots tres em semblen llocs perfectes per anar a caminar. Però, agafar les tres muntanyes, posar-les totes tres dins una ampolla i sacsejar-la, és propi d’una ment maquiavèl·lica: en surt un còctel explosiu, un còctel Molotov.

Això és el que han fet els amics del Club Excursionista de Torelló, preparar un còctel Molotov anomenat “Pels camins dels Matxos”.

Però avui jugo a casa i, a la sortida, estic content de trobar-me amics com el Jordi i el Toni d’Alpens, i de trobar-me els nous amics coneguts a Reus, com la Montse, (que no es diu Montse sinó Olga, i és d’Olesa), com el Paco i el Joan i els amics de Tortosa i  d’altres dels que encara no sé el nom però que ja em saluden com un dels seus.

Surto de la Plaça de la Sardana, eufòric, tot passant per sota del balcó de la Isabel, que encara dorm. Faig el primer quilòmetre amb el Toni i el Jordi però, a la primera rampa ja els hi faig una fotografia mentre s’allunyen. El Castell de Torelló em sembla preciós, am el sol que surt de darrera Cabrera, amb el Puigsacalm, que es perfila majestuós, amb el Pedraforca a l’altre cantó, amb... seria imperdonable passar de llarg i no paro de treure la càmera per intentar captar el què ningú no pot fotografiar: l’alegria que porto a dins.

Primer control, Les Valls, penso amb la Font dels Plàtans, que ens queda un bon xic més avall. Bec, m’esforço en beure perquè des que ha sortit, intueixo que el sol, avui, serà el nostre pitjor enemic. La pujada fins el Coll de les Gargantes em sembla molt més fàcil del què m’esperava. Poc abans de la Font Viva, girem cap a la carena i remuntem cap a Bellmunt. La pujada és dura, res de nou, ja ho sabia!

Bellmunt. Penso en la Font Vidranesa, a mig camí de Sant Pere, que em serveix per a fer un glop quan hi pujo per entrenar, mentre el Guillem és a natació. Veig l’Edu Rifà a dalt les escales, que ens vigila. L’Edu és, de ben segur, la persona que es coneix més bé aquest territori, tots els seus camins, els seus recs, els seus barrancs, les quatre-centes maneres diferents de pujar a Bellmunt, de pujar a Puigsacalm, a Milany, a Cabrera... Ara fa d’hostaler i d’ermità a Bellmunt, juntament amb el Jordi Cervera la persona que és capaç de  caminar més lentament, més a poc a poc, de totes les que conec. Amb ell varem resseguir una mostra de més de 150 fonts de tot Osona i Lluçanès per a fer les fotografies del llibre del GDT, “Les fonts que tenim”.  Podia passar-se tranquil·lament trenta minuts davant d’una font per a fer una sola fotografia; amb ell vaig aprendre a mirar.

Quan estic a punt de sortir de Bellmunt, l’Edu em saluda i li faig broma de com “anem de fotuts”. La seva resposta, de tant evident, em fa canviar d’actitud: “Més fotut estaràs d’aquí sis hores!” em diu.

Ja més seriós, faig el camí de baixada, Coll de Hi era de Massa i després, la Tosca de Degollats. Voldria anar-m’hi a dutxar, a sota, com fèiem amb els nens dels col·legis quan seguíem el Ges, però no m’aturo perquè falta molt poc per arribar al riu, amb el Salt del Molí, fantàstic, espectacular, desbordant força i energia. Quan passo el riu, per les passeres, penso en el Josep Solà, de Folgueroles, que es va deixar mitja esquena aquí per a fer aquestes passeres. L’he de trucar algun dia...

Llarga pujada fins a Salgueda. La calor es fa sentir de veritat. A l’avituallament em fan estalviar l’aigua perquè tenen por que no els arribi per a tothom. Per sort, de seguida passem per la Font de Salgueda, on em remullo la cara. Continuem amunt fins a la Coma del Coll i em trobo amb el Fortià Prat, amb la moto, farmacèutic de Torelló que ha analitzat totes, (i quan dic totes, vull dir totes) les fonts de la comarca i part de l’estranger. Ens saludem, contents de tornar-nos a veure.

La calor cada vegada és més forta. Quan arribem a la Collada de Sant Bartomeu, el camí és un festival, està ple de gent. Algú comenta que avui, mig Catalunya deu pujar a Puigsacalm. Com podem i demanant-ho “molt per favor” anem avançant a pares, mares, nens, nenes, àvies i avis, tiets i tietes, gossos i gats, que, (ves per on!) han decidit que avui era el millor dia per anar a Puigsacalm. A la Font Tornadissa aprofito per a fer-me una bona refrescada i omplir la cantimplora. Al meu darrera arriba un nen que, sense pensar-s’ho dues vegades, es fica vestit i tot, a l’abeurador de la font. Mentre reprenc el camí el seu pare l’escridassa sense pensar que, segurament, el nen sabia molt bé el què li convenia.

Als Rasos de Manter continua la corrua de gent, no em puc estar de tornar a treure la càmera. Mentre pujo, penso amb la Deli, en totes les vegades que hem pujat junts. A la carena, quan passem la porta de la tanca del bestiar penso en la clau que varem retrobar un dia penjada a la fusta, després d’un any d’haver-la perdut. A Puigsacalm em faig fotografiar, amb el Canigó al fons. Els del control ens diuen que no ens atabalem, que anem bé de temps, que amb una hora serem al Pla de la Vola, ara ve la baixada. No ens diu res de la pujada al Tussell ni tampoc de quin ritme hem de portar, per arribar a baix en una hora!  Després del Tussell si, ve la baixada a Coll de Bracons agafant-nos a les cordes que l’organització a posat; a Coll de Bracons també em fan estalviar l’aigua; la Grevolosa, (sento la tenora com refila), la font, (remullada de rigor), Sant Nazari i baixada fins al Pla de la Vola. Mentre baixo tinc el primer símptoma clar de què la cosa no va bé: tinc son, molta son, voldria dormir allà mateix.

Al pròxim control he de decidir si vull fer la pujada a Cabrera o no (és una de les particularitats d’aquesta caminada: pots triar, sobre la marxa, entre diferents recorreguts). Tinc “molt clar” que no pujaré a Cabrera, que no estic en condicions. Encara no és la una del mig dia, dinaré i tindré tota la tarda per a fer els vint quilòmetres que faltaran fins a Torelló. Cabrera quedarà per un altre dia.

Quan arribo al control m’estiro a l’ombra i dormo quinze segons. Són suficients per a fer-me veure les coses d’una altra manera: me’n vaig decidit cap a Cabrera, puc fer-ho, segur que si, em repeteixo.

És mig dia, fa una calor infernal però, penso, jo sé com es fan aquestes coses. Em remullo la gorra al riu Fornés, hi torno al Torrent de Cantinell, tres, quatre, cinc vegades. No desaprofito cap ocasió per a rebaixar la temperatura del meu cap. Pujo lentament, no veig ningú durant molta estona. Al final trobo una noia.

Al Coll del Vidrier sortim del bosc i comencem la pujada a Cabrera pel pitjor dels itineraris que ens podien triar els de l’organització: el més solell, dret i dat pel daixonses que et puguis imaginar. Ens atrapen dos nois i n’hi ha un que ho descriu gràficament: “Això és una barbacoa i nosaltres som les costelletes de xai que ens anem rostint”. Molt lentament arribem a dalt, fa estona que somio amb la Font de l’Osca. Hi cabusso la gorra, hi fico tot el cap, enmig de les algues. És una font increïble, dalt de tot del Pla de Cabrera, jo sempre l’he vista rajar. La conec des dels divuit anys quan hi varem pujar amb el Josep i amb els nens d’Alpens quan fèiem colònies.

Baixem per les Marrades, em costa d’entendre perquè, podent-ho fer per les escales. Com a mínim no hi toca el sol. A la pista aconsegueixo un bon ritme fins a la Freixeneda, on comença la llarga baixada per arribar un altre cop al Prat de la Vola, a peu del Fornés. Hi arribo fet “caldo”. Però de “caldo” no en tenen. Només tenen pa, botifarra, formatge, taronja, cafè, de Coca-cola no en queda. Em veig incapaç de menjar formatge, botifarra encara menys, acabo menjant pa amb tomàquet acompanyat de taronja. Al darrera un cafè. Em canvio de mitjons, de samarreta. Mentre tant, ha arribat la noia d’abans, ha agafat un entrepà i ha marxat, sense aturar-se. Els altres nois pràcticament han fet el mateix. Llavors m’adono de la situació: amb la nostra “aventura” de Cabrera ens hem ficat en bon embolic ja que hem passat a ser els últims de la caminada, el temps se’ns ha tirat al damunt. Faig càlculs, “Passen de les quatre de la tarda, falten 20 km., a cinc per hora, arribo a les vuit tocades; no puc fer cinc per hora! no estic en condicions! A quatre per hora... No sé pas si podré fer quatre per hora...A tres...impossible, arribo a mitja nit!” Surto disparat darrera dels tres nois; caminant, em menjo una pastilla de glucosa, bec aigua, m’afanyo per atrapar-los: és el meu autobús! l’últim autobús de la tarda i el perdo! Els tinc a prop, mai els perdo de vista, però no els atrapo, no hi ha manera. A cada baixadeta m’esforço per córrer una mica per tal de recuperar terreny. Sembla com si ells fessin el mateix, (potser ho fan); la distància sempre és la mateixa. Passem les obres del túnel de Bracons, em sembla un desert, passem la Vola i comença la pujada... la última gran pujada de la caminada, la cirereta del pastís, aquella de la que ningú parla, la definitiva: la Creu de Salgueda, una petita espurna que fa esclatar el còctel.

Quan arribarem a conèixer de veritat el nostre cos?

Quants quilòmetres he de fer encara per a saber bé quina és la tecnologia, quines les lleis, quina la química, la psicologia, la... màgia d’aquesta màquina tan increïble que és el “meu” cos? Quin racó amagat i desconegut de dins meu va decidir que la màquina s’havia d’aturar? Quin element bàsic va faltar per a continuar dispensant a les cèl·lules musculars l’energia necessària?

Amb no gaires minuts la meva espelma es va apagar, es va fondre.

Vaig perdre de vista “l’autobús”, vaig continuar caminant d’esma però sense esma.

Al cap d’una estona, al mig del camí, vaig trobar un noi estirat damunt les pedres; vaig dir-li que allà  no podia quedar-se, que havia de continuar caminant. Es va aixecar i em va seguir, a mi, una ànima en pena. Aviat es va veure ben clar que jo estava pitjor que ell i ell era el que m’animava. Arrossegant els peus, arrossegant els bastons, vaig anar pujant fins que vaig veure el control, el penúltim, a 13 km. de l’arribada. Em vaig estirar a terra, al damunt d’unes bardisses i només me’n vaig aixecar quan em van dir que ja podia pujar al cotxe.

Avui torna a ser dimarts i no estic cansat. Gairebé no em fa mal res. De totes les marxes que he fet fins ara, aquesta és la vegada que m’he recuperat més ràpida i fàcilment. Però el diumenge el meu cos va dir prou, encara no sé ben bé perquè. Però va dir PROU!

I es va aturar. 

Joan Iborra

Alpens, 24 d’abril de 2004