Marxa del Garraf

Sona un “Adagio un poco mosso” de piano. Les notes pugen per de l’escala musical com un dit que ressegueix lentament els graons de l’esquena. S’atura en un replà, agafa aire i segueix el camí cap el cervell amb un tirabuixó de colors. Els sons es transformen en imatges, en sentiments. Beethoven pot ser dolç com la mel, quan s’ho proposa.

Gavà, onze de novembre, quarts de set tocats, del matí. Comencem a enfilar una carena del Garraf a pas d’”Adagio un poco mosso”. La corrua de gent puja per l’esquena de la serralada. De mica en mica, anem dibuixant cada replà, fem un revolt, un tirabuixó i pugem una altra graonada. Al fons, la ciutat es desperta a poc a poc, enlluernada per un sol que s’emmiralla a les aigües tranquil·les d’un riu que baixa, mig espantat per l’enrenou que l’envolta. Som al Baix Llobregat, comarca atapeïda de gent, de cases, de carrers, carreteres, autopistes, vies de tren...

El mar és a tocar. Se’n recorda, el riu de la fresca del Berguedà, quan l’albirava des de Coll de Pal, tot fent la Núria - Queralt? Se’n recorda, el riu, de la frissança que tenia quan el travessava a Puig-reig, tot fent la Marxa del Romànic? O del dia que el saludava a Monistrol, a les acaballes de la Matagalls – Montserrat? O del dia de la Gràcia – Montserrat?

El Llobregat m’ha acompanyat molts cops durant el meu periple del campionat. Me’l miro ara, quan és a punt de barrejar-se amb les aigües salades del Prat, mentre els avions s’enlairen, sorollosos.  Intento atrapar l’hora, el moment, els sentiments, dins la caixeta metàl·lica de la càmera fotogràfica. No me’n surto.

Passem pel costat d’una extracció d’àrids. És només la primera que veurem, després en passarem d’altres. La muntanya, esventrada, ens deixa veure la seva ferida de roca que amb la llum del matí agafa un color vermellós, com de sang. El Garraf paga molt car el preu d’enlairar-se al costat d’una comarca tant poblada! Les seves roques calcàries han aixecat milions i milions de parets de formigó. La seva falda ha apilat milions de tones d’escombreries. Els seus boscos han sofert milions d’incendis que l’han deixat sense arbres.

És la tardor, també aquí, al Garraf, però no veig cap fulla envermellida pel fred que s’acosta. Més aviat el contrari: em sobta la flor de l’espígol que ens observa, despistada, fora de lloc, equivocant-se d’estació. N’agafo un grapat amb la mà, tot passant i n’oloro el seu perfum. Cap fulla voleiarà amb la tramuntana. Només les cireres d’arboç, rodones i vermelles, ens parlen de tardor... En menjo unes quantes, pescades al vol. Matolls, garrics i bardisses s’aferren a viure en aquest paisatge, tapant els camins, amos i senyors d’una terra estranyament abandonada dels homes, tan propers i tan absents alhora. És una estranya i contradictòria barreja d’abandonament i d’excés de presència humana.

Beethoven acaba l’Adagio i comença el Rondo, “Al·legro”. Avui, a fora, el vent fa voleiar les fulles seques que des de feia dies s’aferraven, persistents, a les branques, negant-se a deixar-se anar. Ara, ballen una sardana frenètica entre les parets de Cal Blanc i de Cal Borni.

Mentre la gent s’atura i s’entreté a l’esmorzar, aprofito per córrer cap a la costa del poble del Garraf. Al costat de la sorra hi trobo la Meritxell i l’Olga. El sol, mig adormit, amb la letargia de l’hivern, en prou feines escalfa les casetes blanques, amb fustes pintades de verd, de la platja.

Comencem una nova pujada. Caminant, ara amb l’un, ara amb l’altre, vaig fent via cap a la Morella, el cim més alt. Tot comença a fer-me mal, com si les tres setmanes de descans des de la Marxassa no haguessin servit de res, com si estigués al final d’una etapa vital, al límit de les meves capacitats. No m’hi amoïno gaire. L’objectiu només és acabar, (i la caminada “només” és de 45 km). Ja sóc a la meitat, tot just fa poc més de quatre hores que camino.

Patint, però constant, vaig enfilant els serrats que culminen la caminada.  Al meu darrera es destaca el Montmell, lloc de pas del Trenkakames, al meu davant, Montserrat, objectiu de tantes caminades. Més a l’esquerra les serres de la Llacuna. Endevino al mig, el Penedès, amb Vilafranca. Veig un cartell que parla d’Olivella i després un altre que parla de Begues, poblets envaïts per urbanitzacions i especuladors que busquen diner ràpid i fàcil.

A la collada de la Clota m’espera una alegria: el Guillem, la Deli i uns amics de Begues han vingut a veure’m i a animar-me. Em faig una fotografia amb els nens. Resulta una bona dosi de forces i de moral per a encarar els últims nou kilòmetres, ja de baixada. Tranquil·lament, fent l’esforç just per anar avançant vaig acostant-me a Gavà. Abans d’arribar-hi retrobo el Miquel Boada i junts caminem i xerrem.

El Paco, el Pedro, la Meritxell són a l’arribada esperant a la gent. Poc després arriba l’Olga. Tots estem especialment contents. No hem fet, només, la Marxa del Garraf, hem fet el Campionat de Marxes de Resistència de l’any 2007. Hem fet més de mil km., més de dues-centes hores de camí i hem guanyat un munt de nous amics i amigues. Això és, sens dubte, el millor de tot.

Ja està. S’ha acabat. M’agradaria sentir la contundència de Beethoven, quan acaba el concert, amb els timbals, els platerets i l’orquestra tocant a tot volum. Però no, el final del camí torna a ser només un “Adagio”. Una música que es va fonent com la neu, a poc a poc, allunyant-se fins que només queda el silenci. El riu s’endinsa al mar i s’hi capbussa fins el fons. Al fons de les aigües tot és silenci. Silenci.

Joan Iborra Plans

Alpens, 16 de novembre de 2007