|
Rasos de Peguera-Manresa
Arriba la
tardor. Els arbres han començat a empolainar-se i a
guarnir-se amb els seus millors colors. Els grocs, els verds
i els vermells es combinen de mil maneres i el paisatge pren
un aire romàntic.
 Retrobo
els amics a Manresa i ens enfilem a l’autobús que ens porta
fins a muntanya. Pel camí, el Miquel ens explica la seva
aventura al Tour del Montblanc. Sense estridències, sense
fer-se veure, tot i que podria fer-ho. La gent de les files
del davant i les files del darrera del cotxe l’escolten
atentament. Qui més qui menys tothom sent com una mena
d’enveja, qui més qui menys, tothom s’ha imaginat, s’ha vist
potser en somnis, fent el que ell va fer aquest estiu:
caminar pels Alps els cent seixanta i escaig de quilòmetres
de l’ultra-trail en menys de 46 hores... una bestiesa. En
Miquel només va dient: “S’ha de provar. S’hi ha d’anar” . És
com si parléssim de “l’última frontera” del “El Dorado” que
tot bon explorador vol descobrir un dia. D’aquella muntanya
imaginària, plena d’or, que els aventurers de les Amèriques
s’explicaven al voltant del foc...
A dins de
l’autobús hi ha entesa, cadascun de nosaltres sap el que
sent l’altre... Tots sabem que, fora d’aquell autobús la
gent ens mira i ens mirarà com a estranys, com a bojos...
Els ulls ens espurnegen i es perden mirant molt enllà, cap a
un lloc indeterminat... Potser, algun dia...
El cotxe
remunta el Berguedà. Més o menys, és el mateix camí que
després farem a peu, en sentit contrari, quan el sol es
colgui. Durant el viatge, penso que aquesta vegada, quan
escrigui aquesta crònica, hauré de citar en Guillem de
Berguedà, un cavaller, guerrer i trobador medieval que va
viure per aquestes terres. En “Titot” dels “Brams”, que
també és de Berga, va fer un CD amb la seva obra musicada i
el presentava així: “Combinant fina ironia i mala bava
insulta, ridiculitza, blasma i amenaça aquells que no eren
del seu grat; però ho fa amb una maestria...”
He buscat els seus poemes i n’he trobat un
que diu:
“De
vegades m’és igual
que de
boig tingui la imatge
perquè
no és més que un miratge”
Sembla que parli de mi...
No havia
fet mai aquesta caminada i tenia curiositat per fer-la. Es
caracteritza bàsicament per la seves baixades. Com que es
comença a 1.900 m. sobre el nivell del mar i s’acaba a 300,
la perspectiva era certament interessant, especialment per a
mi, que m’entusiasmen les baixades. Després, les coses no
van ser tan boniques com s’anunciaven: les tres o quatre
pujades que es trobaven durant el recorregut no eren pas del
tot innocents. A part d’això, i de la primera baixada dels
Rasos, quan encara era de dia, la resta va ser una
interminable tirallonga de pistes monòtones, perdudes enmig
de paisatges sense en prou feines cap llum, sense cap senyal
de civilització. Però el temps que vaig trigar a fer-la
demostra que no era pas una caminada difícil: tretze hores i
mitja per fer 79 km., per a mi, és un temps increïble!
Serrateix
Quan es
va fer fosc, de seguida vaig tenir molt clar que no podia
anar sol, no pas aquest dia. Potser era per mandra, potser
per por de perdre’m, el cas és que vaig esperar la gent i
vaig caminar amb ells.
Aquesta
va ser la constant de la caminada. El que recordo més, el
que m’ha quedat més gravat, no ha sigut tant el camí i el
recorregut, com la relació amb les persones. Em vaig adonar
de fins a quin punt aquest any, caminant, he conegut a un
munt de gent. Jo crec que dels 130 participants que varem
prendre la sortida gairebé ens coneixíem tots, poc o molt.
Sense proposar-m’ho, aquest any m’he integrat a dins d’un
grup increïble: el grup dels bojos i boges dels camins, de
les llargues distàncies.
Aquesta
vegada, més que pel quilòmetre a on passava, o dels que
quedaven per l’arribada, en tot moment m’orientava dins de
la caminada per les persones que tenia al meu davant o al
meu darrera. Pensava: “Si corres més, aniràs amb aquell o
aquell altre” O bé: “Si em canso, esperaré la colla d’en tal
o la de tal altre”.
Com
sempre faig, anava molt al meu aire, a batzacades, ara
ràpid, endavant, ara afluixant el pas, i quedant-me
endarrerit. Però sempre conscient de la gent que m’envoltava
i que sentia propera. D’aquesta manera, la gent, els
companys i companyes em donaven una força fabulosa. Me la va
donar el Miquel de L’Estartit quan, a Serrateix, mig camí,
en un control a dins d’un bar, (Si, allà, al costat de la
taula de billar! Eren les dotze de la nit i estava ple de
gent fent el got!), em va “ordenar”: “Vinga, va, no
t’encantis al control que després costa molt d’arrencar,
vine amb nosaltres”. Me la va donar, (i de quina
manera!) el Jordi de Girona quan, cada vegada que amb la
Meritxell ens equivocàvem de camí ens cridava, ens feia
adonar del nostre error i... ens esperava! O quan ens
explicava acudits. I el Teo, que em parlava del Camí de
Santiago, i l’Olga i la Dolors i el Paco i el Pedro i
l’Antònia, i el Josep, que eren allà, molt a prop meu. I el
Joan que corria com mai... i encara més gent de la que no sé
el nom però amb la que caminàvem junts.
És
difícil d’explicar però diria que aquesta vegada la caminada
no va ser només una cosa meva, va ser una cosa de tots,
varem ser tots plegat que la varem començar, que la varem
fer i acabar, cadascú segons les seves forces i ganes.
I tots plegats, ja estem esperant
retrobar-nos a la següent caminada, a la “Marxassa” de
Mataró. Fins llavors! Ens veiem!
Joan Iborra Plans
Alpens, 18 d’octubre de 2007
|
