ASCENSIÓ AL TOUBKAL (4.167 m.)

agost del 2001

TOUBKAL

Molta gent, quan els dius que has anat de viatge al Marroc, et contesta que és un dels últims llocs a on aniria. Fer un viatge és fugir del món que t'envolta, de la monotonia de la vida diària i conèixer gent i cultures noves. Allà, ho aconsegueixes tot.

Una de les parades principals fou Marrakech. Tot i que no és la capital del Marroc sí que li dóna nom i és una de les més antigues i emblemàtiques. El punt de màxima concentració social de Marrakech és la plaça de Jemma El Fna; és un batibull de colors, sorolls, olors... sobretot durant la nit, quan s'omple de petits restaurants ambulants on pots tastar tot el tipus de menjar del país.

Ciutats com Agadir, a la costa atlàntica; Ouarzazate, molt a prop del desert; o Fez, una

 de les més grans i on anaren a parar la majoria dels musulmans que s'expulsaren d'Andalusia, no diries mai que són al tercer món ja que un cop hi ets sembla talment estiguis a una ciutat europea. Bé, sempre hi ha el punt diferent, i en aquest cas les medines. La medina és el nucli antic d'una ciutat, la part més vella. Està formada per un laberint de carrerons i placetes dels quals és molt difícil que en puguis sortir tot sol si no t'acompanya un guia. A banda i banda d'aquests carrers de tres metres d'amplada hi ha botigues, normalment agrupades per gremis com carnisseries, fruiteries, de la pell... tot carregat d'una ferum màgica i característica.

Quan t'endinses a les muntanyes tot canvia. El paisatge es torna agreste, sec i marró; els pobles petits i amb les cases fetes de fang, sense carreteres asfaltades. Els nens corren descalços i de seguida s'envolten als turistes meravellats per les nostres "riqueses". En aquestes zones les principals fonts de subsistència són la ramaderia i el comerç. En els pobles on hi ha més afluència de visitants com per exemple Ilmil, punt de partida per pujar el Toubkal, el comerç de souvenirs com joies i mocadors amb els turistes és bàsic. Les dones, tot i que ja van més tapades, no hi van com les que coneixem aquí, ja que a la zona de l'Atles hi viuen els Berebere, que eren els únics pobladors del Marroc fins que hi van arribar els àrabs. Quan els dius que ets català és freqüent que et contestin: - Oh! Els catalans sou els berebers espanyols! - I és que la situació política dels bereberes és més o menys comparable a la dels catalans vers Espanya.

Un dels objectius que portàvem per aquest viatge era l'ascensió al Toubkal (4.167 m.), el cim m,és alt d'Àfrica del Nord. No voliem, però, fer-la per la via normal (camí per carretera) sinó per una aresta situada al sud-oest de la muntanya.

Pujàrem fins al refugi Neltner, on es troba el "camp base" de la ruta clàssica. L'endemà, a les tres de la matinada, era el moment de començar l'ascensió. La primera hora i mitja era de caminar fins arribar  al coll de Ouananouns. A partir d'aquí quedaven quatre hores de grimpada i una rampa final. Tot i que teníem la intenció d'encordar-nos, al final només vam treure les cordes per fer un ràppel. S'ha de dir que ens havíem deixat les ressenyes a Ilmil i no ens volíem arriscar, de manera que també anàvem passant pels racons que ens semblaven més factibles.

El cim del Toubkal era una autèntica trobada de gent de tot arreu del món; i el paisatge, certament, es mereixia l'expectació rebuda. Per un cantó gairebé es podia albirar el desert del Sàhara mentre que per l'altre, s'alcen cims de més de quatre mil metres que ens fan aguantar la respiració mentre els admirem.

Al sud i a l'oest del país algunes valls i congost com el Draa i el Dadès destaquen pel seu paisatge verdós. La vall del Draa segueix el corrent del riu amb el mateix nom i està envoltada de palmerars. Fa molt efecte ja que és la porta del desert i es contrasta molt la línia verda amb la sorra. El congost del Dadès és com si passessis per la part baixa dels Pirineus, amb un munt de muntanyes i vegetació diversa.

La part nord del país és potser la més descuidada. Tot és molt pla i bastant brut i es diu també que és la zona més perillosa.

Un altre lloc d'obligada parada eren les Gorgues del Todra, dues parets de centenars de metres d'altura col·locades una al davant de l'altra i amb només unes desenes de metres de separació, un veritable paradís per als escaladors. Ens quedàrem dos dies a la zona i ens dedicàrem a fer escalada esportiva. Malgrat la calor, que no et deixa fer res des de les 10 del matí fins a les 5 de la tarda, aconseguirem grimpar per diferents rutes d'una roca excepcional a la qual no estem gens avesats.

És, en general, un viatge exòtic al desconegut i el tenim al costat de casa.

David Vilaseca, Anna Sànchez,

Marc Parramón, Albert Masnou, Pere Comas

i Núria Capdevila